Vicenç Altaió i Morral para la revista Bonart
Imagen que acompaña el texto Un día perfecto
El món de la dada dibuixa la tendència com la deconstrucció seguí el postmodern i aquest el conceptual. No ens ve de nou: positivisme en front de l’espiritualisme.
Taxidèrmia
L’ull dels mussol ens fita, dissecat,
en diagonal, partit com olivera:
arbre de front alat vers l’univers.
Lloc paorós, plora l’Arbre, la vida
quan l’ull no pensa. Mots secs al cervell.
Ésser humà llorejat, immortal,
marbre i arbust, fora del bé i el mal.
Oli sagrat, coneixement premsat.
Fruit prohibit, fes renéixer la llum;
I el saber, fang i carn el lliure albir.
Que visqui l’au, l’arrel i l’escultura.
El fruit i l’ull i el cervell són idèntics.
Que toqui el cel i trepitgi el ferm.
Translacions, rotacions, reflexos
al fons de tot, i tu creador: verb.
Spencer, un enginyer civil sense educació clàssica convertit en filòsof i sociòleg, aportà fa més d’un segle i mig la filosofia de l’evolució que s’oposava als espiritualistes amb el mètode positivista. Sense ser tan radical com Darwin, creia que la humanitat forma part d’un sistema més vast, dinàmic i universal, però també, per evolució, creu en la bondat i la llibertat. En el seu estudi sobre l’evolució de les institucions professionals, demostra que els oficis d’arquitecte o artista tenen un origen religiós-eclesiàstic. De la primera jerarquia del cos social, opinava que el mediador era alhora poeta i cirurgià. La figura de l’ humanista, una síntesi del visionari i el tècnic, hauria de requilibrar el desplaçament que avui tenim de l’interventor de les causes estrictament materials.
Un poema, com una infografia del Serra, és un totem fet de paraula i d’imatge. Parteix de la mirada sobre el coneixement com a memòria i se’ns mostra, com la natura o l’art, fora de la consideració moral de la vida. L’objecte artístic universal, sense la dinàmica del pensament viu es mor. La confrontació amb l’espectador aviva la història i converteix la dada en narració i sorpresa. Lluny de la superstició de l’objecte sagrat que condemnava fins i tot la fatalitat de la imatge al designi de les forces de l’esperit, el poeta i artista contemporani és alhora ateu i estudiós , i alhora, posa en moviment l’art dels altres. La relació entre art i poesia no té distinció; mentre que la crítica d’art, massa sovint, es posa com una autoritat superior per damunt de l’artista. Quan el comissari d’exposicions, que ha substituït la llei de la historiador i la paraula de l’informador, no treballa com un poeta o un artista, és a dir com un filòsof dinàmic, la seva tesi constreny l’art a la mort de la memòria: momifica el present. És ple, d’exemples, de poetes i artistes i de crítics que no transformen la matèria, que ens la mostren dissecada en la pròpia experiència. Que no acabin com una confraria de l’espai domètic. Que l’art s’alliberi del codi d’instruccions i de l’acadèmia.
Des de molt antic els nombres, que són construcció d’un real abstracte, s’oposen a l’ull, que té la capacitat de traduir l’experiència empírica igual que la ideal. Uns i altres proven d’abastar l’invisible, el foradecamp. L’art, sense partit pres, s’inclina ara cap a l’objetivitat, ara cap a el subjectivisme líric. Un poema no és aliè a la seva forma; mentre que l’art, havent-ho guanyat tot amb l’avantguarda, malviu del seu despropòsit.
Avui l’art que parteix de la simulació computacional anima informàtics i filòsofs a un imaginari visual inèdit. La poesia s’allunya de la mètrica clàssica.
El poema ja no s’escriu damunt la pàgina en blanc sinó del coneixement no-visible del visble. Les paraules prenen forma de visible. Entre el saber i la recerca, s’intercanvien opinions. Més enllà de l’intercanvi, una obra d’art té un costat fosc que la percepció del lector d’avui reactualitza amb el seu coneixement. Si el lector d’art es presenta com el més preparat, l’art deixa de despreocupar-se de la moral. Si l’interlocutor va pel davant, l’art no es veu.
El món de la dada dibuixa la tendència com la deconstrucció seguí el postmodern i aquest el conceptual. No ens ve de nou: positivisme en front de l’espiritualisme.
Taxidèrmia
L’ull dels mussol ens fita, dissecat,
en diagonal, partit com olivera:
arbre de front alat vers l’univers.
Lloc paorós, plora l’Arbre, la vida
quan l’ull no pensa. Mots secs al cervell.
Ésser humà llorejat, immortal,
marbre i arbust, fora del bé i el mal.
Oli sagrat, coneixement premsat.
Fruit prohibit, fes renéixer la llum;
I el saber, fang i carn el lliure albir.
Que visqui l’au, l’arrel i l’escultura.
El fruit i l’ull i el cervell són idèntics.
Que toqui el cel i trepitgi el ferm.
Translacions, rotacions, reflexos
al fons de tot, i tu creador: verb.
Spencer, un enginyer civil sense educació clàssica convertit en filòsof i sociòleg, aportà fa més d’un segle i mig la filosofia de l’evolució que s’oposava als espiritualistes amb el mètode positivista. Sense ser tan radical com Darwin, creia que la humanitat forma part d’un sistema més vast, dinàmic i universal, però també, per evolució, creu en la bondat i la llibertat. En el seu estudi sobre l’evolució de les institucions professionals, demostra que els oficis d’arquitecte o artista tenen un origen religiós-eclesiàstic. De la primera jerarquia del cos social, opinava que el mediador era alhora poeta i cirurgià. La figura de l’ humanista, una síntesi del visionari i el tècnic, hauria de requilibrar el desplaçament que avui tenim de l’interventor de les causes estrictament materials.
Un poema, com una infografia del Serra, és un totem fet de paraula i d’imatge. Parteix de la mirada sobre el coneixement com a memòria i se’ns mostra, com la natura o l’art, fora de la consideració moral de la vida. L’objecte artístic universal, sense la dinàmica del pensament viu es mor. La confrontació amb l’espectador aviva la història i converteix la dada en narració i sorpresa. Lluny de la superstició de l’objecte sagrat que condemnava fins i tot la fatalitat de la imatge al designi de les forces de l’esperit, el poeta i artista contemporani és alhora ateu i estudiós , i alhora, posa en moviment l’art dels altres. La relació entre art i poesia no té distinció; mentre que la crítica d’art, massa sovint, es posa com una autoritat superior per damunt de l’artista. Quan el comissari d’exposicions, que ha substituït la llei de la historiador i la paraula de l’informador, no treballa com un poeta o un artista, és a dir com un filòsof dinàmic, la seva tesi constreny l’art a la mort de la memòria: momifica el present. És ple, d’exemples, de poetes i artistes i de crítics que no transformen la matèria, que ens la mostren dissecada en la pròpia experiència. Que no acabin com una confraria de l’espai domètic. Que l’art s’alliberi del codi d’instruccions i de l’acadèmia.
Des de molt antic els nombres, que són construcció d’un real abstracte, s’oposen a l’ull, que té la capacitat de traduir l’experiència empírica igual que la ideal. Uns i altres proven d’abastar l’invisible, el foradecamp. L’art, sense partit pres, s’inclina ara cap a l’objetivitat, ara cap a el subjectivisme líric. Un poema no és aliè a la seva forma; mentre que l’art, havent-ho guanyat tot amb l’avantguarda, malviu del seu despropòsit.
Avui l’art que parteix de la simulació computacional anima informàtics i filòsofs a un imaginari visual inèdit. La poesia s’allunya de la mètrica clàssica.
El poema ja no s’escriu damunt la pàgina en blanc sinó del coneixement no-visible del visble. Les paraules prenen forma de visible. Entre el saber i la recerca, s’intercanvien opinions. Més enllà de l’intercanvi, una obra d’art té un costat fosc que la percepció del lector d’avui reactualitza amb el seu coneixement. Si el lector d’art es presenta com el més preparat, l’art deixa de despreocupar-se de la moral. Si l’interlocutor va pel davant, l’art no es veu.
